Ruta del Camí de l’Aigua

L’Ata Ribagorça, el país de l’aigua

Situació

L’Alta Ribagorça, situada en la vessant sud dels Pirineus Centrals, no és més que una petita porció territorial de l’antic comtat medieval de la Ribagorça, a la qual els avatars de la història van condemnar a una amarga i silenciosa desaparició com a regió històrica pirinenca.

Situada a l’extrem nord-occidental de Catalunya, amb poc més de 400 km2 de geografia pirinenca, és un mosaic paisatgístic únic i irrepetible. Els estrets i profunds congosts, que s’han de creuar per accedir-hi, són l’origen del seu nom. Ribagorça deriva de Ripacurtia, “el país de les valls tallades…”
Un cop superats aquests passadissos naturals, les valls fluvials interiors, ocupades durant milers d’anys per extenses glaceres, són avui el punt de trobada de pobles i de molta gent.

El Pont de Suert és la capital administrativa de la comarca i comparteix amb Vilaller les aigües del principal riu de la comarca, la Noguera Ribagorçana. Però potser és més coneguda per al lector la veïna Vall de Boí, ja que té un ric patrimoni artístic que va ser ratificat recentment al ser declarat Patrimoni de la Humanitat. El conjunt de les seves esglésies romàniques repartides per pobles com Taüll, Boí, Durro o Erill la Vall són un gran tresor que ha tingut com a millor guardià les condicions abruptes de la zona i la inaccessibilitat del territori ribagorçà.

L’ecosistema

Als boscos de caducifolis i de coníferes dels voltants, així com als prats alpins, també conviuen altres tresors naturals. Una gran diversitat d’espècies animals i vegetals donen vida, dia i nit, a aquestes valls.

Llúdrigues als rius, galls salvatges als boscos, trencalossos al cel, óssos bruns, perdius blanques, excessos dels Pirineus; al costat de tot això, compartint un mateix territori, espècies vegetals tan representatives de la muntanya pirinenca com les conegudes i carnívores sandàraques, plantes mortals com els acònits i les digitals o plantes de bellesa efímera com les gencianes, les orquídies o els ranuncles.

Però si poguéssim volar com un ocell en migració pels quatre punts cardinals, el que més ens sorprendria seria la gran quantitat de llacs o estanys –com es denominen aquí– forjats durant els últims milers d’anys per una evolució natural pausada i sàvia, que contrasta subtilment amb la petulància dels embassaments i les preses que, de la mà de l’home, s’han construït durant els passats cinquanta anys.

L’aigua és, doncs, l’element natural per excel·lència de l’entramat paisatgístic ribagorçà. Aigües que naixen de les copioses precipitacions que durant les quatre estacions de l’any cauen a la comarca. Aigües que inicien el seu viatge cap a la Mediterrània des dels circs glacials que s’amaguen a les capçaleres de les principals valls. Aigües que es transformen en nogueres braves, que viatgen amb ímpetu a la primavera i, per contra, es poden arribar a gelar a l’hivern. Aigües de neu i pluja, on la vida neix, creix, es reprodueix i mor amb absoluta naturalitat. És el seu destí.

I són aquestes aigües les que defineixen la xarxa de sendes que travessen la comarca de nord a sud i d’est a oest. Camins ancestrals, camins de ferradura, camins reals, camins ramaders, camins entre muntanyes que, per damunt de tot, ens han de permetre viure noves sensacions mentre descobrim amb entusiasme la naturalesa salvatge d’aquestes valls pirinenques.

Parlem de rutes i camins

En aquest context, des de mitjans de l’any 2000, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça es va plantejar la recuperació de la xarxa de camins per a vianants tradicionals de la comarca, amb l’objectiu principal de promoure la valoració del patrimoni natural i implicar els agents turístics de la comarca en la seva difusió i comercialització. En definitiva, es tracta d’una aposta per a la diversificació i millora de la qualitat de l’oferta turística basada en l’aprofitament dels recursos naturals amb plantejament sostenible.

Entre els projectes més importants que s’han desenvolupat en els últims anys s’ha de destacar l’execució del Camí de l’Aigua. Aquest camí s’ha executat a través del programa Camins Naturals del Ministeri de Medi Ambient i compta amb una longitud de 26 km, amb una amplada mitjana d’1,5 m i un desnivell de 650 m. Es tracta d’un itinerari que s’estén per diferents trams d’antics camins tradicionals i cabaneres, pròximes als principals rius de la comarca i que uneix la cua de l’embassament d’Escales i el monestir de Lavaix, al Pont de Suert, amb el balneari de Caldes de Boí. Per tant, es pot considerar com un dels eixos principals de la xarxa de camins que hi ha a la comarca.

FITXA TÈCNICA CAMÍ DE L’AIGUA

  • Punt de sortida: Font de la Mena p.k. 345. Aparcament a la N-260
  • Arribada: Caldes de Boí
  • Longitud: 27 km (anada)
  • Duració: de 7,30 a 8 h
  • Altitud mínima: 822 m
  • Altitud màxima: 1.470 m
  • Desnivell: 648 m
  • Distància entre trams: Des de la Font de la Mena al Pont de Suert : 2,5 km
  • Del Pont de Suert al Salencar de Llesp: 6,50 km
  • Del Salencar de Llesp a Barruera: 8 km
  • De Barruera a Boí: 3,5 km
  • De Boí a Caldes de Boí: 6,50 km
  • Dificultat: mitjana

Observacions

  • La utilització del Camí de l’Aigua es incompatible amb el pas de vehicles motoritzats.
  • Alguns trams aptes per BTT

Per més informació www.turismealtaribagorca.cat 

GALERIA
Deixa un comentari

Informació de la Ruta
  • Categoria
  • Situació
    De Pont de Suert a Caldes de Boí
  • Telèfon
    973690402

PUBLICITAT

Anuncia't

WIKILOC

Powered by Wikiloc